2. Contextos discursius i artístics sobre l'espai en blanc

2.2. Alguns precedents d'avantguarda anteriors a la formulació del comissariat i la seva relació amb la noció de context fins a la dècada dels seixanta

2.2.3. «L’última exposició futurista: 0,10» (1910)

Els exemples que s’inclouen ara miren d’examinar les lògiques de muntatge que encara es donen dins de l’espai de la galeria, però que de manera directa responen a les lògiques espacials de neutralitat de l’espai expositiu. Aquests gestos de muntatge provenen dels mateixos artistes a l’hora d’articular les formes d’exhibició de les seves obres i, en definitiva, tots ells comparteixen la intenció de generar una trobada més directa entre l’espectador i l’obra d’art i expandeixen igualment les rígides regles d’exhibició heretades dels salons. En aquest sentit, val la pena destacar en primer lloc l’anomenada «L’última exposició futurista: 0,10», a Petrograd, el 1910.

Una exposició que intentava mostrar l’avantguarda russa i s’allunyava de la influència occidental o europea, tot i que reconeixia al mateix temps la connexió amb el futurisme i el cubisme. L’exposició s’estructurava en dues àrees destinades a mostrar l’obra de Kasimir Malévich i Vladímir Tatlin. En relació amb la instal·lació d’aquest últim, també s’hi van incloure obres de Vera Pestel, Liubov Popova i Nadezhda Udaltsova. Aquesta exposició s’ha catalogat com a contenidora d’una de les més reconegudes instal·lacions d’avantguarda, sobretot, per la manera asimètrica que Malévich empra a l’hora de mostrar la seva obra Quadrat negre (1915), que estava col·locada en una cantonada just sota el sostre, en la posició tradicional on les icones religioses presidien les cases a Rússia. La posició de l’obra en l’espai «desplegava l’associació religiosa de la seva ubicació per suggerir la cerca d’un món material de tres dimensions a través d’una nova forma de consciència» artística i de l’espai expositiu (Altshuler, 2008, pàg. 173). Per part seva, Tatlin mostrava la seva obra en una altra habitació i a partir d’una instal·lació que incloïa obres de les artistes Popova, Udaltsova i Pestel i que va qualificar com a «exposició de pintors  professionals» reivindicant també la cantonada com a lloc d’intervenció, és a dir, el lloc associat als relleus religiosos i que reivindicava la usurpació de l’espai de poder hegemònic per part de l’art –cosa de què només prendria certaconsciència d’això després de la Revolució Russa de 1917, quan els artistes d’avantguarda van assumir el control de les escoles d’art i van traslladar l’estètica constructivista a les fàbriques, als tallers i als carrers.